La psicologia és la disciplina que estudia el comportament i la ment humana però no és, ni ha estat, una disciplina homogènia amb un mateix punt de vista sobre els mètodes d’investigació i la forma d’entendre el comportament i la ment humana.

Podríem fer moltes classificacions de les diferents orientacions de la psicologia. Crec rellevant destacar-ne una especialment: la que fa referència a la qüestió científca. És a dir, algunes orientacions es fonamenten en bases científiques però n’ hi ha d’altres que no ho fan en absolut.

L’any 1879 és considerat el punt de partida de la psicologia científica gràcies al treball de Whildem Wundt, el qual, va començar a estudiar els temps de reacció en resposta a diferents estimulacions, com per exemple, el fred i la calor. Com tota ciència, els seus inicis són humils però amb el pas dels anys va adquirint més solidesa tot el conjunt dels seus coneixements i de les seves pràctiques. Actualment la psicologia prorporciona un coneixement prou bo per avaluar i tractar els diferents trastorns psicològics.
Fent un brevíssim repàs de la situació de les diferents orientacions psicològiques, observem 3 de bàsiques i predominants en la història de la psicologia, les quals engloben altres orientacions amb els seus trets diferenciadors. Les tres grans escoles psicològiques són:

• La psicologia cognitivo-conductual que s’ha basat en principis científics tant en la seva tasca investigadora com la psicoteràpia. Aquesta escola psicològica ha anat evolucionant en continguts, és a dir en coneixements i teories però ha mantingut una metodologia. Els seus orígens es basen a principis del segle XX en les famoses investigacions de Pavlov sobre els reflexes condicionats del popular “gos de Pavlov”, en els què va observar que un gos salibava quan sonava una campana perquè sabia que això volia dir que venia menjar. Als humans ens passa igual, a algú li agrada el so del despertador per aixecar-nos i anar a treballar per agradable que sigui? Això no explica tot el comportament humà però va ser el precedent científic de la capacitat d’associar humana d’associar conductes i pensaments amb reaccions fisiològiques i emocions.
Aquesta orientació és la més formalista de les tres, és a dir, dóna més importància a les tècniques i busca la neutralitat per obtenir resultats més científics en les seves investigacions. També en psicoteràpia és la que menys vol inicidir en l’ideologia del pacient i procurar ser el més neutral possible. És coneguda per donar lloc a una psicoteràpia que es basa en uns senzills elements: els pensaments conscients i els comportaments observables per tal de canviar les emocións que són excessivament negatives. També és coneguda per ser la que dóna més valor als premis, càstigs i les conseqüències en relació a la forma d’actuar i de pensar de les persones. És una psicologia prudent que es fixa en el coneixement empíric. En canvi, l’inconscient és un terreny difícil de conèixer i d’estudiar científicament. La corrent cognitivo-conductual prefereix tenir un coneixement menys profund de la persona però més científic. Per aquest motiu, a molts els sembla que simplifica i deshumanitza al ser humà, com si ententgués les persones com autòmates que responen a premis i a càstigs exteriors. Això no és així, simplement, accepta el consell d’aquell que va dir una vegada, si no en saps d’una cosa, més val que no en parlis.

• La psicoanàlisi és una de les grans orientacions psicològiques. Estableix les seves bases a prinicipis de segle XX amb l’aparició de Freud, i les seves famoses i extenses teòries sobre l’inconscient, la rellevància de la sexualitat, la repressió, els traumes infantils, el complex d’Edip, els somnis... que han arribat a l’imaginari popular a través de la literatura i les pel•lícules. D’aquesta manera, ha creat la imatge que de la psicologia i psicoteràpia en la societat.
El gran defecte de la psicoanàlisi és no haver creat un cos teòric amb un llenguatge prou clar, ni haver realitzat estudis científics, en els quals posar a provar les seves teories. En lloc d’això, s’ha basat en interpretacions de casos concrets de forma asistematitzada, donant pas a una gran diversitat de teories dins de la mateixa corrent psicoanalítica.
Aquesta orientació és la que dóna major importància a l’autodescobriment de processos i records traumàtics de la infància, tant per fer una avaluació com en el seu respectiu tractament, ja que considera que el malestar del pacient desapareix pel simple fet de reconèixer i aceptar els records amagats de l’inconscient.
La psiconàlisi encara és vigent avui en dia, i com tots els corrents psicològics ha evolucionat i els seus defensors no tenen les mateixos opinions sobre el comportament que el seu fundador però comparteixen la rellevància que atribueixen a l’inconscient, a l’infància més primerenca i als motius inconscients que expliquen el comportament humà.

• Finalment, als anys 60 va sorgir una nova perspectiva psicològica i es va autoproclamar com la ”tercera via o força”, ja que es proposava ser una alternativa a aquestes dues escoles predominants. Es diferencia de les altres dues en que no pretén donar un model explicatiu de la conducta i la ment humana, sinó que més aviat, està orientada a l’assoliment de valors com la responsabilitat, la llibertat, l’acceptació de la pròpia vida, i que creu en la bondat essencial de l’ésser humà. Juntament a aquests valors superiors, destaca l’autorealització com a punt culminant de la felicitat, la qual, s’aconsegueix pel desenvolupament de les pròpies capacitats. És popularment representada amb la piràmide de les necessitats de Maslow. Aquesta orientació és la menys tècnica en les seves teories i dóna més importància al contingut moral que els altres dos corrents.
Aquest corrent psicològic dóna especial atenció a la satisfacció de les necessitats humanes que aquest mateix model ha prioritzat i categoritzat a la seva manera, partint d’unes més bàsiques a les més superiors. La més coneguda és la més superior, és a dir, l’autorealització i aquesta s’aconsegueix després que haguem aconseguit les inferiors, és a dir, la satisfacció de necessitats biològiques, de seguretat física i d’integració social. L’autorealització és també la màxima expressió de la bondat essencial de la persona, ja que, segons aquest corrent, l’ésser humà és essencialment bo. Concretament autorealització no vol dir res en concret però es fa èmfasi en la creativitat, la implicació i la satisfacció en allò que es fa.

Com a conseqüència d’aquesta gran diversitat d’explicacions psicològiques, gran part de la població està confusa degut a un conglomerat desordenat d’idees, conceptes i tècniques que no corresponen a la realitat de cap de les teories ni les pràctiques psicològiques.
En realitat, la gent ha de saber que la psicologia és plural, i que és més adequat parlar de psicologies. De fet, estan registrades més de 400 orientacions psicològiques, les quals comparteixen alguns elements i es diferencien d’altres, en major o menor mesura.
És normal que la gent pensi que la psicologia és estirar-se en un divan i parlar sobre frustacions infantils perquè de petits voliem tenir relacions sexuals amb la nostra mare de forma inconscient, o alguna cosa semblant. O bé que molts pares i mares tinguin un embolic amb l’educació del seu fill, ja que segons han sentit dir, per educar un nen se l’ha de castigar amb una tècnica anomenada “temps fora”, com diu la super Nanny però a la vegada, els pares i mares por de crear un “trauma” en el nen. Si això no fos prou embolic, també molts han llegit en un llibre d’autojuda que tot depèn de com es miri, i que hem de ser “positius i no sap com relacionar-ho amb altres explicacions psicològiques. Per posar només uns quants exemples de les confusions que pateix la població no experta.
L’orientació cognitivo-conductual és la que té les bases més sòlides i objectives, i des d’un principi ha buscat ser científica. Avui dia, és la que posseeix el coneixement més contrastat respecte a les teràpies que funcionen (eficàcia) i que tenen menor cost en relació al benefici que proporcionen (eficiència).
La resta de psicoteràpies poden ser bones o dolentes, però no disposem de coneixement científic que les avali.
Evidentment, la psicologia no és una ciència exacta i és necessària una certa interpretació, flexibitat i valors humans per part del psicòleg per atendre adequadament al pacient, ja que davant de tot, el pacient és una PERSONA, amb sentiments i idees pròpies amb una situació i una personalitat úniques i irrepetibles. D’altra banda, la psicoteràpia no ha de ser pura inventiva improvitzada per part del psicòleg, ni una teràpia sense fonament científic. Hi ha tècniques que han demostrat la seva eficàcia, especialment en alguns trastorns. Per posar un exemple que parli per si sol, es pot dir amb orgull que la teràpia cognitivo-conductual ha aconseguit un 80% d’eficàcia per eliminar les fòbies, és a dir, les pors desmesurades.
De fet, tal com està escrit en el codi deontològic del Col•legi de Psicòlegs, el tractament psicoterapèutic ha de tenir base científica, i si no, el psicoterapeuta ha d’advertir que el tractament que aplicarà no té aquesta base científica als seus pacients. Concretament, en l’article 18 del codi deontològic hi diu:

“Sense prejudici de la legítima diversitat de teories, escoles i mètodes, el psicòleg/psicòloga no utilitzarà mitjans o procediments que no es trobin suficientment contrastats dins dels límits del coneixement científc vigent. En el cas d’ investigacions per posar a prova tènciques o instruments nous, encara no contrastats, ho farà saber així als seus clients abans de la seva utilització”.

Per desgràcia, això no es fa i molts psicoterapèutes fan senzillament el que creuen millor, sota el seu criteri personal. A pesar d’això, i tal com diuen prestigiosos psicòlegs i investigadors a Guía de tratamientos psicológicos eficaces : “el fi de la inocència dels tractaments psicològics ha arribat”.
Cada vegada més, les institucions sanitàries, privades i els propis pacients, no accepten que la psicologia no doni garanties basades en la ciència.